En Gaustin, un psiquiatre enigmàtic, inaugura a Zúric una clínica per tractar els malalts d?Alzheimer. Cada una de les plantes de l?edifici reprodueix al detall una dècada del segle anterior, amb la voluntat de transmetre als seus pacients un espai segur i reconeixible. Però ben aviat la clínica és visitada per ciutadans corrents que volen fugir del seu propi present, i Europa es veu abocada a una nova idea: quin dret tenim a fer servir el temps com a lloc segur a on escapar-nos? I quin és el perill que el passat acabi envaint el present fins a límits insospitats?
Amb un ús perfecte de la sàtira i la ironia, aquesta novel·la ens ofereix una mirada política sobre el passat com a refugi dels possibles desastres que ens aguaiten. Gueorgui Gospodínov escriu sobre la possibilitat de fer un viatge irresistible per un continent sense límits, on la història i la nostàlgia serveixen de recer davant de la incertesa del futur.

Louise: pèl-roja, de bellesa exuberant, casada, adúltera. Pel cos se li estén una malaltia que l?amant desconeix. L?obsessió fa que es lliurin als plaers d?una relació desenfrenada, amarada de desig i sexe, en què les pells es fonen l?una amb l?altra d?una manera que no havien experimentat mai. Fins que arriba la por i, de retruc, la distància, però no el final de l?atracció. Escrit al cos és un dels textos que va consagrar Jeanette Winterson com una de les escriptores més singulars del nostre temps. En aquest llibre, provocador i delicat, l?autora despulla les relacions i les allibera de la moral i les convencions socials per mostrar-nos que l?amor, sigui de la naturalesa que sigui, deixa traces inesborrables de vida i passió als nostres cossos.

Segons el relat familiar, el besavi Espiridió deu el seu nom a un jurament fet pel seu avi, que va ser rescatat en una illa grega després d?un naufragi. Però una nit de Sant Joan, quan l?Amàlia pregunta a la seva mare, la Gona, nous detalls d?aquesta història, encén, sense voler-ho, la flama del dubte. Serà així com l?escriptora es veurà abocada a una recerca gairebé febril per aclarir-ne la veracitat, mentre s?enfronta als dilemes i exigències de la creació literària. Aquest és un llibre que parla de la gent de mar, dels corallers catalans que s?aventuraven en aigües llunyanes durant el segle XIX, també, del patiment dels qui es quedaven en terra. Entre l?amor i resiliència que els uneix hi trobem, sobretot, la certesa íntima de saber que la vida succeeix, sempre, entre la realitat i la ficció. Miquel Martín i Serra fa tornar a bategar una petita localitat costanera amb una llengua pulcra i evocadora, amarada de l?alè de la vida i del regust de la sal.

Quan en Javier tenia nou anys li van dir que podia començar el «viatge». Dies després va deixar la petita vila d?El Salvador on vivia i es va dirigir, a peu i sota la tutela d?un coiot, cap a Guatemala. Després vindrien Mèxic i, finalment, la frontera dels Estats Units, on l?esperava la seva mare, que feia anys que no veia, i el seu pare, de qui no se?n recordava. Però el que havia de durar dues setmanes es va acabar convertint en un periple de dos mesos que el va portar a travessar deserts, enganys i situacions límit inesperades. Solito és la història d?un nen que ens guia amb la mirada neta a través d?una experiència que li deixarà una empremta per a tota la vida. És el trauma de la immigració com no ens l?havien explicat mai. És una ruta que es comença sol però que només es pot acomplir amb l?ajuda de les persones que van apareixent pel camí. Solito és la humanitat necessària; la família inesperada.

"La teoria té res a dir sobre les crisis que afecten els diferents cicles educatius? I l?escola, com s?ha servit de la literatura? De quina manera hi ha respost, la literatura mateixa?
Poètiques de l?aula dibuixa un recorregut apassionant per la història de la teoria literària i la formació de l?escola moderna a través dels punts on entren en contacte, i analitza alguns moments clau en què la teoria ha qüestionat els límits de les disciplines traçats per les institucions, com va succeir amb la remodelació de les ciències humanes en el context del Maig del 68, o les lògiques del sistema neoliberal que van assentar l?empresa en l?àmbit de l?educació. Ester Pino reprèn les idees de pensadors com Roland Barthes, Jacques Lacan, Gilles Deleuze o Pierre Bourdieu al voltant dels problemes de la segregació i la burocràcia en el camp educatiu, i reflexiona sobre què pot fer la teoria en relació amb el paper de la literatura en l?actual currículum de secundària."

"Què fa que els clàssics perdurin en el temps? Potser la possibilitat que allò que expliquen toqui alguna cosa universal que, anys enllà, segueixi interpel·lant-nos.
Les relectures, en diferents èpoques, ens aporten noves aproximacions als textos. Quan aquestes relectures es converteixen en reescriptures, proposen un diàleg asincrònic i actualitzat amb les obres: qüestionen i posen el dit a la llaga d?aquells aspectes que, per mentalitat dominant, opressió, descuit o costum, han quedat al marge. Les reescriptures són, també, un exercici d?imaginació i de restitució que ens confronta amb el que està establert, i a més ens obliguen a mirar la història des d?una altra perspectiva que permet desplegar noves vies d?interpretació que esperonen, fins i tot, la possibilitat d?una certa justícia."

"A QualityLand en Peter Aturat ha aconseguit feina com a terapeuta de màquines domèstiques i tot sembla rutllar de primera, però la Kiki Desconeguda està indagant en el seu propi passat i ha cridat l?atenció d?un assassí invencible. En Peter de seguida veurà com se li acaba la tranquil·litat.
Intel·ligència artificial, creació de records a la xarxa i drons que et porten el menjar a casa: en aquesta nova i enginyosa proposta, Marc-Uwe Kling mostra l?absurditat del món on vivim, governat pel big data i els algoritmes. Una novel·la satírica que ens torna a alarmar per les semblances amb la realitat. Un llibre ple d?idees intel·ligents, personatges estranys i girs argumentals sorprenents."

Queixals trencats a destemps, un exmarit a qui cal cuidar, uns veïns ressorgits de les flames, l'extirpació d'un mioma, l'espera del retorn d'un desaparegut. Els personatges d'aquests relats es troben en aquell moment d'inflexió on sembla que tot està a punt d'esmicolar-se, quan la rutina s'ensorra i s'intensifica el diàleg entre l'emoció i la raó. Sense concessions ni filtres, l'autora observa la línia que separa l'amor del dolor, una frontera gairebé imperceptible que determina les accions dels que decideixen ser fidels a ells mateixos encara que sigui contra la moral establerta.
Aquest volum mostra l'obra d'una autora descarnada que treballa amb la matèria del que ens fa humans i d'allò que ens allunya de ser-ho. Incisiva, elegant i original, aconsegueix sorprendre'ns a cada pàgina.

Vivim en una ciutat o en un amuntegament de signes? Si la ciutat postmoderna és un text que no cessa d?escriure?s, què ens cal saber per llegir-lo? I com podem participar d?aquesta maquinària semiòtica i fantasmal sense que ens expulsi o ens assimili del tot?
Urbis phantasma és un assaig multidisciplinari que planteja un viatge heterogeni pels diversos paisatges urbans de la postmodernitat, les propostes de reflexió crítica que susciten i, naturalment, les ficcions i narratives que habiten aquests paisatges o que a partir d?aquests en projecten d?altres, sigui en consonància o com a alternatives de resistència i de dissidència. És en aquesta trobada entre l?espai literari i l?espai urbà que Sebastià Jovani assaja una cartografia íntima de les ciutats modernes i postmodernes. Amb la convocatòria de Calvino, Weiss, Amis, Le Clézio, Ballard i tants d?altres, Urbis phantasma examina les diverses respostes que hem donat a la pregunta sobre què significa habitar una ciutat, en un moment en què el discurs sobre l?espai urbà està en crisi i demana una reinvenció amb urgència.

Saturn parla de la mort d’un home de trenta-quatre anys que deixa òrfena una nena de quinze mesos. És un fresc del dolor d’aquesta filla quan, amb el temps, prova d’entendre l’absència del pare i el terratrèmol de disputes familiars, mentides i versions d’una història que no li han explicat mai sencera. És, també, un retrat d’una família i una època marcades per la guerra d’Algèria, pel trastorn mental i pel pes que cadascú carrega sobre les generacions següents. Sarah Chiche reflexiona sobre l’exili i el dol, i sobre tots aquells relats que ens expliquem a nosaltres mateixos per poder seguir endavant. Amb un llenguatge ric i elegant en les formes, aquesta novel·la captiva per la seva profunditat emocional.